DEFINICIÓ
Tècnicament definim la sociologia com aquella ciència social que estudia els fenòmens col·lectius que produeix una activitat que fan les persones dins de l’època que vivim. Aquesta definició ve donada des del segle XIX quan alguns autors com Marx, Webber, Toqueville o Saint van intentar fer un mètode que combinés la interpretació de la societat amb uns cànons científics, encara que Auguste Comte és la persona encarregada de donar forma a aquest concepte. La paraula sociologia prové del llatí “socius”: soci company i de del grec “λóγος”; socio es relaciona a la societat i logos a la ciència, per tant, la sociologia és la ciència que estudia la societat. Aquesta ciència analitza les formes d’organització, les relacions entre les persones i el sistema, i el grau de cohesió que existeix a l’estructura social.
Podem definir la sociologia com una ciència perquè utilitza un mètode per analitzar els fets socials, i es caracteritza per ser empírica: es basa en l’observació dels fenòmens socials reals i no només en la especulació; teòrica ja que permet fer propostes lògiques a partir de les observacions i indicar unes relacions causals, establir regularitats i predir actes futurs. També la podem definir com oberta perquè no es tanca a una sol criteri i acumulativa perquè el coneixement actual que es té es el resultant de molts estudis i criteris de diferents sociòlegs de tota la vida. La sociologia com a ciència també és crítica perquè s’adapta a l’evolució de la societat constant i neutra: no valora en un sentit únic, intenta descriure i explicar els fets socials i no jutjar a les persones.
AUTORS
EMILIO DURKHEIM (1858-1917)
E.Durkheim d’origen francès va néixer el 15 d’abril del 1858 i va morir el 15 de novembre de 1917 a París. La seva ocupació el llarg de la seva vida va ser la de filòsof, politòleg i sociòleg.
Durkheim doncs se’l te que considerar ni més ni menys com un dels pares de la sociologia educativa. Així que la seva obra la podem dividir en dues grans àrees: la pròpiament sociològica i l’educativa. Les seves principals aportacions van ser:
CONCEPTES SOCIOLÒGICS
· DIVISIÓ DEL TREBALL SOCIAL.
Aborda les formes d'integració social, definint el significat de solidaritat mecànica i de solidaritat orgànica, amb les que fa referència a la integració en les societats primitives i en les modernes, respectivament.
· REGLES DEL MÈTODE SOCIOLÒGIC.
L'any de 1895, Durkheim precisa:
- La circumstància que els fets siguin externs i pressionin als subjectes.
- Els fets socials han de ser considerats com a coses.
- La determinació de les causes que originen els fets ha de ser sempre prèvia a l'anàlisi de les funcions que compleixen aquests fets.
· EL SUÏCIDI.
Per Durkheim hi ha tres tipus de suïcidi:
- El suïcidi egoista.
- El suïcidi anòmic.
-El suïcidi altruista.
Aplicant les anteriors regles metodològiques, afirma, de manera categòrica, que en els tres tipus de suïcidi es troben causes de caràcter social, negant la possibilitat que el suïcidi pugui ser determinat per causes psicològiques, biològiques o geogràfiques.
· FORMES CLASSIFICATÒRIES.
En estreta col · laboració amb Marcel Mauss (1872 - 1950), va estudiar els fenòmens d'interacció en les societats no industrialitzades. Amb el mateix Mauss, ia partir de la forma social d'organització, pretendre derivar les categories lògiques del pensament.
· FORMES DE LA VIDA RELIGIOSA.
Realitza una anàlisi profunda dels efectes integradors i de continuïtat, propi de la religió en les societats primitiva i moderna.
METODOLOGIA
Necessitat de considerar els fets socials com a realitats donades, com a fenòmens socials susceptibles de ser considerats coses.
Regles bàsiques per al tractament dels fets socials:
· Evitar les prenocions i prejudicis previs
· Prendre només com a objecte d'investigació dels fenòmens definits pels seus caràcters exteriors comuns
· Evitar tot subjectivisme, prenent els fets pel costat en què es presentin aïllats de les seves manifestacions individuals.
· L'estudi social s'ha d'abordar per les parts més accessibles a la investigació científica.
INVESTIGACIÓ SOCIAL
La divisió del treball social (1893) estudia les formes de solidaritat en la societat moderna, preguntant pels nous mecanismes de cohesió social a l'ensorrar el vell ordre social.Analitza la forma de cohesió a què dóna lloc la moderna divisió del treball, establint la seva tipologia sobre les formes bàsiques de solidaritat:
- Solidaritat mecànica: pròpia de les societats arcaiques, basada en la similitud dels membres individuals, en la seva homogeneïtat i coincidència d'idees i de consciència col · lectiva, i en el temor a unes lleis molt dures que castiguen qualsevol desviació.
- Solidaritat orgànica: pròpia de societats industrials, heterogènies els membres es relacionen amb la divisió del treball. Disminueix la importància de la consciència col · lectiva i es desenvolupen noves formes d'interdependència entre els individus, apareix el dret restitutiu i el contracte. Més riscos de desagregació i anomia que en altres societats.
CONCLUSIONS
- Gran influència en la Sociologia posterior.
- Un tema recurrent va ser la solidaritat social, cosa que de vegades l’ha fet semblar com un defensor de l'ordre social, amb vistes conservadores.
- Convençut dels nexes entre els grans moviments del XIX: naixement de la Sociologia, canvi en les idees religioses i l'emergència del socialisme.
- La Sociologia podia aportar les bases d'un coneixement metòdic i rigorós per a la solució científica dels problemes socials.
- La seva visió sobre el socialisme era que havia de ser una aspiració més global que reorganitzés el cos social en el seu conjunt, va reivindicar les concepcions socialistes que aspiraven a una organització més democràtica de la societat, a la igualtat jurídica de tots dos sexes, una moral més altruista , una simplificació de les normes jurídiques. Sent una transformació complexa i profunda que implicava ajustos i reformes en totes les parts de l'organisme social.
- El problema social fonamental no era l'econòmic sinó un problema de consens social, de compressió de la superioritat moral de la societat, normes i obligacions requerides per al seu bon funcionament, així, el caràcter coactiu de la vida social per als homes era la força moral, natural i superior, fundada en la naturalesa de la societat i acceptada pels homes com una realitat de més alt rang, assumint "l'esperit de disciplina com la condició social de tota la vida en comú". Preguntant quines serien les forces de cohesió social de les societats del futur
KARL MARX
K.Marx de nacionalitat alemana va neixer a Pursia el 5 de maig de 1818 i va morir a Londre el 14 de març de 1883.
Va ser conegut per deserrollar el socialisme cientific, el comunisme modern i el marxisme (amb Engels), les contribucions en la teoria del valor-treball, en la idea del plusvalor, en la teoria de la lluita de classes i en la concepció materialista de la historia.
Va ser un gran promotor de noves idees i abanderat dels nous ideals socialistes. Va dirigir diverses publicacions, va liderar la Lliga Comunista i va participar en la fundació de l'AIT.
- Va abordar qüestions relacionades pràcticament amb totes les ciències socials i desenvolupar una teoria concreta de l'esdevenir social a partir de l'anàlisi dels processos de producció econòmica.
- Explica la dinàmica social mitjançant les idees de conflicte i antagonisme.
- Buscava una explicació global per a la qual necessitava una teoria de les classes socials, una Sociologia dels processos de canvi i antagonisme social i polític, una comprensió de les lleis de l'evolució històrica, una explicació del paper de les ideologies, una definició de les lleis del capitalisme, de la lògica del Capital.
- Va situar els seus estudis en dos plans interdependents: el dels homes concrets i el dels processos històrics. Els homes són éssers socials que desenvolupen la seva veritable naturalesa en la societat. Considerava que la societat no era un subjecte abstracte al marge de l'individu, era el marc en què es produeixen les interaccions socials i les més importants eren les referides a l'organització de la producció material. Considera decisiu el procés social del treball humà i el paper de les situacions que donen lloc a una alienació del veritable paper social de l'home com a ésser de praxi, amb una capacitat lliure i creativa de producció.
- Pretenia conèixer científicament les lleis de desenvolupament de la societat, determinant els principals factors que donaven lloc a la gènesi del canvi i la dinàmica social. Aquest factor era el "conflicte de classes" com a motor de la història ja que reflectia les contradiccions i alienacions implícites en els sistemes de producció.
- La dialèctica realitat social-consciència.
- La dialèctica de les contradiccions / conflictes / canvis, en què les revolucions són vistes com a expressió de les necessitats d'ajust dels sistemes socials, una vegada que s'arriba a un "punt crític de ruptura"
- La perspectiva d'evolució social en la història humana, a partir d'una tipologia bàsica dels quatre grans modes de producció: asiàtic, antic, feudal i burgès.
- Marx és el sociòleg i economista del règim capitalistes, és un sociòleg-economista, convençut que no és possible comprendre la societat moderna sense referir-se al funcionament del sistema econòmic, unia la comprensió d'aquest a la previsió del futur i la voluntat de acció.
MAX WEBER
M.Weber neix el 21 d’abril de 1864 i mort al 14 de unyde1920.Va ser un sociòleg, politòleg, filòsof, economista i jurista alemany.
TEORIES
Les següents teories són considerades com les grans escoles de la teoria sociològica moderna.
· Funcionalisme estructural:
La teoria està associada a Émile Durkheim i més recentment a Talcott Parsons, a més d'altres autors com Herbert Spencer i Robert K. Merton. En l’actualitat ha perdut importància com a teoria sociològica. Es pot resumir, que per a aquesta teoria la principal preocupació són les grans estructures i institucions socials de la societat, les seves interrelacions i la seva influència constrictora en els individus.
· Neofuncionalisme:
Tot i que el funcionalisme estructural en general, i les teories de Talcott Parsons en particular, van caure en l'extremisme, hi havia a la teoria des de l'inici del seu desenvolupament un poderós nucli sintètic. Així, alguns autors consideren el funcionalisme estructural com una perspectiva estreta i que la seva meta ha de ser la creació d'una teoria més sintètica a la qual agraden trucar neofuncionalista.
Jeffrey C. Alexander (1985: 10) ha enumerat els problemes relacionats amb el funcionalisme estructural que el neofuncionalista ha de superar, entre ells "el antiindividualista", "l'oposició al canvi", "el conservadorisme" i "el biaix antiempírico". És per això que s'han realitzat des d'aquesta perspectiva nombrosos esforços per superar aquests problemes d'una manera pragmàtic i en nivells teòrics més específics, com, per exemple, l'intent de Paul Colomy de refinar la teoria de la diferenciació.
· Teoria del conflicte:
Igual que els funcionalistes, els teòrics del conflicte s'orienten cap a l'estudi de les estructures i les institucions socials. En el fonamental, aquesta teoria és poc més que una sèrie d'afirmacions que s'oposen radicalment a la dels funcionalistes. El millor exemple el constitueix l'obra de Ralf Dahrendorf (1958,1959), s'hi contraposen els principis de la teoria del conflicte amb els de l'escola funcionalista. Per als funcionalistes la societat és estàtica o, en el millor dels casos , es troba en equilibri mòbil. Per Dahrendorf i els teòrics del conflicte qualsevol societat està subjecta a processos de canvi en tot moment. Allà on els funcionalistes subratllen l'ordre de la societat, els teòrics del conflicte veuen la presència del conflicte en qualsevol part del sistema social. Els funcionalistes (o almenys els primers funcionalistes) afirmen que tot element de la societat contribueix a la seva estabilitat, els exponents de la teoria del conflicte identifiquen molts elements socials que contribueixen a la desintegració i al canvi.
· Interaccionisme simbòlic:
L'interaccionisme simbòlic, partint d'un mètode d'estudi participant, capaç de donar compte del subjecte, concep el social com el marc de la interacció simbòlica d'individus, i concep la comunicació com el procés social per antonomàsia, a través del qual, es constitueixen simultània i coordinadament, els grups i els individus. Alguns interaccionistes simbòlics com Herbert Blumer, Manis i Meltzer o Nikolas Rose es van esforçar per enumerar els principis bàsics de la teoria, que són els següents:
1. A diferència dels animals inferiors, els éssers humans estan dotats de capacitat de pensament.
2. La capacitat de pensament està modelada per la interacció social.
3. En la interacció social les persones aprenen significats i els símbols que els permeten exercir la seva capacitat de pensament distintivament humana.
4. Els significats i els símbols permeten a les persones actuar i interactuar.
5. Les persones són capaços d'alterar o modificar els significats i els símbols que fan servir en l'acció i la interacció sobre la base de la seva interpretació de la situació.
6. Les persones són capaces d'introduir aquestes modificacions i alteracions a causa, en part, a la seva capacitat per interactuar amb elles mateixes, el que els permet examinar els possibles cursos de l'acció, i valorar els seus avantatges i desavantatges relatius per després triar un .
7. Les pautes entreteixides d'acció i interacció constitueixen els grups i les societats
o Teoria de l'intercanvi:
El desenvolupament de la teoria de l'intercanvi té les seves arrels en el conductisme.
El conductisme està més vinculat a la psicologia, però en sociologia té una influència directa en la sociologia conductista i una influència indirecta en la teoria de l'intercanvi. El sociòleg conductista s'ocupa de la relació entre els efectes de la conducta d'un actor sobre el seu entorn i la seva influència sobre la conducta posterior de l'actor. Els conductistes s'interessen molt per les recompenses i els costos de les accions. Les recompenses es defineixen per la seva capacitat de reforçar la conducta, mentre els costos redueixen la probabilitat de la conducta. En aquest sentit, el conductisme en general, i la idea de recompenses i costos en particular, han influït poderosament en la primera teoria de l'intercanvi.
George Homans al costat de Peter Blau són els principals exponents de la teoria de l'intercanvi. El nucli de la teoria de Homans consisteix en un conjunt de proposicions fonamentals. Encara que algunes proposicions de Homans inclouen dos individus interactuants, va tenir la cautela d'advertir que les seves proposicions es basaven en principis psicològics. Va desenvolupar diversos proposicions centrant-se en diferents tipus de situacions d'interacció i basant-se en anteriors estudis de Burrhus Frederic Skinner: proposició d'èxit, proposició d'estímul, proposició del valor, proposició de la privació-sacietat, proposició d'agressió-aporbación i proposició de racionalitat.
La teoria de l'intercanvi de Peter Blau es diferencia en diferents facetes amb la de Homans, la meta de Blau era "contribuir a una comprensió de l'estructura social sobre la base d'una anàlisi dels processos socials que regeixen les relacions entre els individus i els grups. La qüestió bàsica ... és com s'arriba a organitzar la vida social en estructures cada vegada més complexes d'associacions entre persones "(1962: 2).
o Teoria de sistemes
Walter Buckley (1967) aborda una qüestió d'importància central: els avantatges de la teoria de sistemes per la sociologia. En primer lloc, atès que la teoria de sistemes es deriva de les ciències naturals i atès que, almenys als ulls dels seus exponents, és aplicable a totes les ciències socials i conductistes, ofereix un vocabulari que les unifica.En segon lloc, la teoria de sistemes inclou diversos nivells d'anàlisi i es pot aplicar igualment als aspectes macro més objectius i als aspectes micro més subjectius de la vida social. En tercer lloc, la teoria de sistemes s'interessa per les diverses relacions entre els nombrosos aspectes del món social, i pertant, milita contres les anàlisis parcials del món social.
Els teòrics de sistemes rebutgen la idea que la societat o els seus grans components s'han d'analitzar com a fets socials unificats. L'objecte d'anàlisi ha de ser en canvi, les relacions o processos en els diversos nivells del sistema social.
o Etnometodologia
La etnometodologia és un corrent sociològica sorgida en els anys seixanta a través dels treballs de Harold Garfinkel.
La etnometodologia es basa en el supòsit que tots els éssers humans tenen un sentit pràctic amb el qual s'adeqüen les normes d'acord amb una racionalitat pràctica que utilitzen en la vida quotidiana. En termes més senzills, es tracta d'una perspectiva sociològica que pren en compte els mètodes que els éssers humans utilitzen en la seva vida diària per aixecar-se, anar a la feina, prendre decisions, entaular una conversa amb els altres.
El mètode científic es refereix a un conjunt de tècniques per investigar fenòmens, adquirir nous coneixements, o corregir i integrar coneixements previs. Normalment es basa en la recol·lecció d'evidència empírica, observable i mesurable, emprant els principis de raonament lògic. Aquestes tècniques permeten reunir un cos de dades fruit de l'observació i l'experimentació, a partir de les quals es poden formular teories.
Aquest mètode es sustenta gràcies a dos pilars. El primer el de la reproductibilitat que consisteix en repetir un determinat experiment en qualsevol lloc i per qualsevol persona i el segon és la falsabilitat, és a dir, que tota proposició científica ha de ser susceptible de ser falsada.
El mètode científic es refereix a un conjunt de tècniques per investigar fenòmens, adquirir nous coneixements, o corregir i integrar coneixements previs. Normalment es basa en la recol·lecció d'evidència empírica, observable i mesurable, emprant els principis de raonament lògic. Aquestes tècniques permeten reunir un cos de dades fruit de l'observació i l'experimentació, a partir de les quals es poden formular teories.
Aquest mètode es sustenta gràcies a dos pilars. El primer el de la reproductibilitat que consisteix en repetir un determinat experiment en qualsevol lloc i per qualsevol persona i el segon és la falsabilitat, és a dir, que tota proposició científica ha de ser susceptible de ser falsada. Així que el mètode científic consisteix en els següents passos:
1. Definir el problema
2. Conceptuar un marc teòric a parir de la literatura revisada
3. Formular una hipòtesis
4. Determinar metodologia apropiada per la investigació
5. Recopilar les dades per mitja de la seva investigació
6. Analitzar i interpretar les dades
7. Publicar els resultats
Organigrames horitzontals: Poden tenir els mateixos elements que els organigrames verticals, però les unitats de comandament normalment se situen a l’esquerra i, a la seva dreta, les unitats que hi estan subordinades. L’objectiu d’aquesta organització és destacar la importància de les funcions sobre la jerarquia de comandament. 
